AUTODEFENSA

 

AUTODEFENSA NO VIOLENTA 

MARTÍ OLIVELLA

“Tenim el dret i el deure de defensar-nos d’una invasió o injustícia, però cal fer-ho amb intel·ligència, eficàcia i ètica. 
Les guerres són un crim contra la humanitat.
 Per això, aprendre a defensar-nos és un camí per a la supervivència de l’espècie humana”

Pepe Beunza

 Primer objector noviolent, 1971.

*

Les separacions en blau són afegides.

*

Aquest és un fragment del pròleg del llibre AutoDefensa Noviolenta en 100 missatges i una història increïble, 

publicat el 30 de gener, commemorant el 75è aniversari de l’assassinat de Gandhi, pocs dies abans d’haver convocat una trobada per organitzar el Santi Shena (Exèrcit de Pau). Aquest article extreu una vintena d’aquests 100 missatges, com invitació a la lectura del llibre. 

El moviment d’objectors, amb la pràctica dels elements clau de la lluita noviolenta, aconseguí el reconeixement del dret a l’objecció al servei militar. I, gràcies a un milió d’objectors i 50.000 insubmisos, el 2001 s’acabà amb el servei militar obligatori; però, era només un primer pas per un món sense exèrcits ni guerres. I aquí ens vàrem quedar!?

Posar les bases d’un sistema civil de defensa noviolenta és un dels objectius del compromís de la campanya Aturem les Guerres. Esperem que aquests missatges, i el diàleg que suscitin, ens ajudin a imaginar com el podem organitzar.

El dret i el deure de defensar-nos, amb eficàcia i ètica.

Qualsevol persona equilibrada està contra les guerres. No podem resoldre conflictes posant més llenya al foc. Com podem vindicar drets i llibertats o modificar fronteres tot destruint, ferint, torturant, matant, violant persones, civils o militars? Diem no a les guerres, però si algú ens ataca, què hem de fer en un món amb més de 30 guerres, amb milers de morts? 

Què fer quan som atacades, envaïdes, ocupades? Hem de defensar-nos! Però, com fer-ho sense provocar més patiment? Com fer una defensa efectiva, que no provoqui més destrucció i mort de les que pretén evitar? Tenim el dret i el deure de defensar la vida de les persones, dels pobles i les seves organitzacions, de la natura i de la Terra; a defensar-nos de tota mena d’agressions, socials, econòmiques, polítiques, culturals… també militars. 

Diem NO a les guerres, a la cursa d’armament, a la militarització creixent, als pactes militars… Diem SÍ als organismes multilaterals, al desarmament, al dret internacional… però també, i fins ara no s’ha fet, als sistemes civils d’autodefensa noviolenta! Com podem organitzar una defensa efectiva que redueixi la mort i la destrucció?

La legítima defensa no pot ser l’excusa per començar ni per escalar cap guerra,

que provoca l’efecte contrari a l’esperat: no protegeix la població, ni els seus drets, ni els seus béns. Quasi sempre la gent identifica “defensa” a “defensa armada” i no sabem imaginar com defensar-nos sense recórrer als exèrcits i a les seves armes letals. 

L’AUTODEFENSA NOVIOLENTA

L’art de l’autodefensa noviolenta és una població socialment cohesionada i equilibrada, disposada a organitzar-se i arriscar-se per defensar la seva vida i el seu país sense confiar que les forces armades siguin el mitjà de la seva seguretat i protecció. Si està ben organitzada, suposarà a l’invasor costos econòmics, morals i polítics el fet de desplaçar i mantenir una força ocupant, i es trobarà sense els arguments de “combatre el terrorisme” d’un poble que no respon amb violència! L’invasor també ha de saber que l’ocupació no li serà rendible a causa de la radical no cooperació i desobediència de la gent. La millor dissuasió és advertir-li que l’ocupació no li sortirà a compte. 

Els estats tenen el monopoli de la violència i l’exerceixen amb els exèrcits. Cap estat amb exèrcit té una defensa civil alternativa a la defensa militar. La gent d’un país sense estat ni exèrcit si sap activar una autodefensa noviolenta podrà facilitar la independència i la seva defensa un cop aconseguida. 

Ara bé, és més fàcil defensar i protegir allò que sentim propi o estimem. La primera condició per esforçar-se, per arriscar comoditats i vida, és que ens sentim formant part de la societat en què vivim, i que hi hagi prou cohesió social perquè pagui la pena ser defensada. La societat no ha de tolerar grans desequilibris, desigualtats ni opressions relacionades amb ingressos, consum, recursos, possibilitats… Ni entre la mateixa població ni d’aquesta amb el medi natural. 

Com que no hi ha cap societat equilibrada, la pràctica de l’autodefensa noviolenta cal exercir-la contra les agressions i violències que avui pateix cada territori, per tendir a refer els equilibris trencats. Aquesta feina té dues virtuts: millora les condicions de vida, la cohesió social i, alhora, crea les condicions més favorables per fer front a una hipotètica, i no desitjada, agressió armada. 

La defensa civil noviolenta ofereix importants avantatges estratègics a curt i llarg termini,

respecte a les tradicionals estratègies militars en la defensa de persones, governs i territoris. Aprofita les vulnerabilitats polítiques dels adversaris quan busca maneres de soscavar els pilars essencials -econòmics, polítics, morals- que sostenen l’adversari i la seva maquinària de guerra, alhora que minimitza els costos, danys i morts per a la societat atacada.

La defensa civil noviolenta pot inculcar un grau significatiu d’apoderament cívic, d’autoorganització, descentralització i solidaritat cívica, elements necessaris per a una democratització reeixida de la postguerra. “Civil” no només fa referència al fet que està formada per ciutadans i ciutadanes, gent del poble, persones treballadores, pageses, indígenes, etc., sinó que es tracta d’una defensa pacífica, no armada i noviolenta, contraposada a “militar”. 

La seva eficàcia depèn de la planificació organitzativa, d’una associació efectiva,

entre les organitzacions públiques i cíviques, així com amb la gent implicada en l’aplicació d’estratègies noviolentes. En contrast amb la resistència popular armada violenta, que està en mans d’un nombre limitat, normalment, d’homes que operen en una xarxa de guerrilla clandestina, la resistència noviolenta pot mobilitzar i implicar tota la societat. 

Tothom pot participar en actes oberts o discrets de no cooperació, 

de desobediència i de negativa a acceptar l’autoritat de l’adversari repressor o invasor. Accions noviolentes de tota mena poden mobilitzar molts més milers, potser milions de persones del que mai podria la resistència armada, aportant-hi un poder real, potent i fort a la defensa contra la invasió i a la resistència contra l’ocupació. 

La “població” s’ha d’entendre com la ciutadania en general i les organitzacions del país atacat, així com la ciutadania i les organitzacions del país de la força armada invasora; també les xarxes i col·lectius cívics d’altres països a qui segons els missatges que reben tenen la capacitat de donar el seu suport, a un costat o l’altre. La defensa noviolenta ha de buscar el suport d’aquests tres tipus de població. 

Resistències que ens poden inspirar.

En la defensa civil noviolenta ideal, tota la població incloses les seves institucions, xarxes i agrupacions formals i informals, formen part de la força de resistència i defensa. Aquesta força a més del desplegament d’estratègies de comunicació i d’operacions psicològiques, fa una guerra quotidiana de no cooperació i desobediència dirigida contra l’agressor en tots els àmbits de la vida social, política, econòmica i cultural. La no cooperació total fa que qualsevol invasió o, posterior ocupació, sigui insostenible a llarg termini per a l’atacant. La defensa civil nacional pretén augmentar els costos per a l’invasor sacsejant la lleialtat de les seves tropes, els seus partidaris interns crucials i el seu públic en general, alhora que millora la cohesió interna, la solidaritat i l’autoorganització de la societat combatent que es defensa. 

En el seu nucli essencial, la defensa civil noviolenta nacional és una lluita política realitzada amb mitjans polítics, socials, econòmics, culturals… A través de xarxes locals i nacionals de civils, xarxes flexibles però integrades, que poden mobilitzar centenars de milers o milions de persones per fer accions contra l’agressor dins d’una lluita noviolenta disciplinada, auto organitzada, àgil i flexible. 

En la història dels conflictes armats violents estem re-descobrint exemples encoratjadors

 i sorprenents de resistència noviolenta contra adversaris estrangers militarment molt més poderosos. L’adversari invasor, que basa la seva fortalesa en la violència militar, prefereix enfrontar-se als defensors batallant amb armes letals on sap que té un clar avantatge sobre el contrincant. L’invasor un cop desafiat amb la resposta asimètrica de les accions noviolentes massives de desobediència i no cooperació, dubta i ha de reaccionar improvisadament als esdeveniments en lloc de poder portar la iniciativa: perd un temps i uns recursos preciosos en haver d’ajustar tàctiques i estratègies al camp de batalla polític i econòmic menys favorable i gens habitual per als militars. 

Espontàniament alguns pobles han sabut defensar-se sense oposar resistència armada

a tropes invasores molt més potents. En han ensenyat que quan la gent planta cara sense violència als invasors, fa veure als soldats les mentides amb què els han mobilitzat, obstrueix i entrebanca la invasió, no coopera en res i desobeeix les ordres… la invasió trontolla. 

En la 2a Guerra Mundial, l’ocupació de Dinamarca va esdevenir un gran repte per a l’exèrcit alemany quan la població va recórrer a la resistència noviolenta per defensar-se. Els nazis alemanys eren experts en violència i havien estat entrenats per fer front i derrotar als oponents que utilitzaven aquest mètode, amb l’exèrcit o amb guerrilles. Però altres formes de resistència civils i noviolentes els van desconcertar. Quan la resistència danesa esdevenia violenta els nazis alemanys s’alleujaven perquè sabien com actuar i també quan les formes noviolentes es barrejaven amb l’acció guerrillera, perquè així podien justificar la combinació d’una acció repressiva dràstica i cruenta contra ambdues formes de resistència, alhora, violenta i noviolenta. 

Aquest tipus de resistència va ajudar els danesos a adonar-se que sí podien fer alguna cosa

per afrontar un adversari molt més fort i brutal. També els va fer més solidaris i els va ajudar a crear sistemes d’informació i comunicació; i a salvar moltes vides. La població danesa feu nombroses vagues, de “braços caiguts” o de “tornar a casa d’hora”, així com boicots, manifestacions i sabotatges industrials. Aquestes accions van soscavar l’esperada explotació econòmica alemanya del país. L’exèrcit alemany va respondre amb repressió i amb estats d’emergència, provant així que les accions daneses l’estaven perjudicant. 

En la seva lluita contra els ocupants, la població danesa es va guiar per 10 manaments de desobediència: 1. No heu d’anar a treballar a Alemanya. 2. Fareu malament la feina per als alemanys. 3. Treballareu lentament. 4. Destruireu les màquines i eines importants que fan servir. 5. Destruireu tot allò que pugui ser de benefici per als alemanys. 6. Alentireu el transport utilitzat pels alemanys. 7. Boicotejareu les seves pel·lícules i diaris. 8. No comprareu a les botigues dels nazis. 9. Tractareu els traïdors pel que valen. 10. Protegireu qualsevol persona perseguida pels nazis. 

En recórrer al que ara anomenem una defensa civil clàssica, els danesos van estalviar al seu país una certa destrucció. En el procés de resistència civil, a través de les seves xarxes de solidaritat, els danesos van salvar centenars de milers de vides, també de molts jueus. 

Quan la guerra esclata ja és massa tard per organitzar una defensa civil noviolenta. Com hem vist a Ucraïna, poden haver-hi respostes espontànies de plantar-se davant els tancs. Però quan hi ha morts als dos costats, l’espiral de violència no és fàcil d’aturar i es disparen els actes venjatius. En temps de pau és quan cal preparar-se i organitzar-se (com ho estan fent sempre els exèrcits). 

Ara és l’hora d’organitzar-nos.

****

Efectivament, en la meva modesta opinió, donat que la història és un seguit de guerres i venjances i que la broma va camí de continuar, es pot considerar que mai hi ha pau. La situació actual és prou greu com per mobilitzar-se ara.

Com?

Humilment, intento abordar aquest tema en els meus blogs. Pestanya Xarxa de blogs >

*

També podeu visitar, les webs de Martí Olivella, Pepe Beunza i altres:

https://aturemlesguerres.cat/

http://lluitanoviolenta.cat./