XARXA
GLOBAL DE RENDA BÀSICA
Renda Bàsica Universal: de la utopia a la realitat.
UNA RENDA BÀSICA UNIVERSAL INCONDICIONAL
Quedi clar, en primer lloc, que,
com ja fa anys expliquen les veus defensores de la mesura, quan
parlem de renda bàsica universal ens referim a una renda mensual per un valor
com a mínim equivalent al llindar de la pobresa, a la qual tenen dret sense cap
condició ni exclusió totes les persones per a garantir la seva vida, i no a cap
altra tipus de renda o mesura específica per la cultura ni per cap altre sector.
Una renda bàsica per a tothom milloraria la vida de molta gent, i alhora
milloraria radicalment les condicions de les pràctiques artístiques i
culturals.
És una mesura
necessària com a mecanisme redistributiu de riquesa,
perquè, en un marc en què l’atur general és tan gran i, segons
sembla, encara ho serà més, el treball ja no és creïble com a dispositiu per a
garantir la vida. En el cas del treball cultural, portem prou anys de
precarietat, ingressos per sota dels 6.000,00€ anuals per a moltes persones, i
supervivència a base de voluntat i treballs escombraria, com per a poder
afirmar que no sembla realista imaginar una vida digna sostinguda des del
condicionament laboral.
La renda bàsica universal
milloraria la vida de milions de persones aturades,
de milions de persones que sobreviuen amb treballs explotadors, i
també milloraria la vida de la gran majoria de les persones que dediquen el seu
temps de treball a tasques culturals, per sobre de les expectatives que els
podria suposar qualsevol mesura cultural específica.
El treball cultural també és, com
estem veient, un territori de conflicte,
en el que les condicions de negociació fan que s’acceptin
situacions d’explotació per manca d’alternatives: associació d’imaginaris
culturals a marques, en conflicte frontal amb el que volem mostrar, acceptació
de situacions contractuals il·legals i injustes, subordinació a imposicions i
arbitrarietats polítiques… La renda bàsica universal incondicional suposaria,
en el camp cultural com en tants d’altres, una millora per guanyar autonomia i
capacitat de negociació de les persones treballadores en aquestes situacions.
Amb la renda bàsica podríem dir no.
La renda bàsica universal ens
sembla beneficiosa per la cultura,
perquè afavoreix directament les persones que ho necessiten, i no
es distreu en les estructures, com fan tants sistemes de finançament públics,
que es perden en un flux de riquesa que suposadament va de dalt a baix però mai
no arriba a baix, i en el que tants cops es consoliden les desigualtats i
s’acaben beneficiant els que menys ho necessiten. Pensem que passa així en
cultura, com també en molt altres àmbits on la riquesa mai no acaba de
“baixar”. Si calen estructures, ja les construirem nosaltres.
Creiem en la renda bàsica
universal, com a alternativa als laberints burocràtics
de les subvencions, de les condicions dels autònoms, i de tants
altres mecanismes de subsidi, també fora de la cultura, sempre discriminatoris,
sempre centralitzats, sempre controladors, sempre humiliants, i sovint tan
costosos, per l’aparell administratiu que exigeixen (quants euros es gasten en
gestió burocràtica per cada euro que arriba a destí en una subvenció de
cultura?). No calen tantes preguntes. Tenim dret a viure.
Defensem una renda bàsica
universal,
això sí, que no pot servir d’excusa pel desmantellament d’aquells
recursos comuns estatals que ajuden a sostenir la vida. Volem una renda bàsica
que simplifiqui coses, sí, però ni aquesta ni cap altra mesura són la poció
màgica que per si sola modifica el sistema. Volem una renda bàsica que, en un
món desigual com el nostre, han de pagar els rics, i que ha de ser paral·lela,
per exemple, a una regulació de l’habitatge que el faci accessible i deixi de
justificar-lo com a bé d’inversió.
Diem que la renda bàsica
universal seria la millor política cultural,
perquè som conscients que la cultura no es construeix ni se sosté,
només, des de la feina de les persones que s’hi dediquen, sinó que depèn en
tots els seus aspectes d’un espectre social que inclou els qui habitualment
anomenem públic. De què ens serviria un sistema cultural que només estigués al
servei d’aquells que tenen el temps, els recursos i la tranquil·litat per a
“consumir cultura”? No tenim més remei que entendre’ns interdependents i
preocupar-nos per les condicions de vida de tothom. Si la vida social no està
garantida, la cultura no és viable o acaba essent un recurs insolidari i
elitista.
Apostem per la renda bàsica
universal,
també, perquè no volem suportar més un sistema que només ens
demana produir -infatigablement, infructuosament i sense parar- continguts
culturals, any rere any, projecte rere projecte, en una dinàmica en la que res
no s’aprofita, res no és profund, i en la que la cultura està en perfecta
sintonia amb tantes altres dinàmiques de sobreproducció del sistema
capitalista. Necessitem la renda bàsica per a poder parar la roda, i promoure
una altra cultura compatible amb un món habitable i sostenible per tothom.
Finalment, i per si encara no ha
quedat clar,
volem la renda bàsica per a tothom perquè n’estem fartes i farts
d’un sistema cultural que sempre apareix com un món màgic i privilegiat que viu
al marge de la vida, perquè ni aquesta és la nostra condició real, per molt que
la brillantor de les aparences sovint faci veure una altra cosa, ni és aquesta
la cultura que volem ajudar a construir i compartir.
Ens calen iniciatives
que
imaginin, expressin i impulsin horitzons que vagin més enllà del sistema injust
i insostenible existent, com ja s’expressava i es tornarà a manifestar des de
tants col·lectius i indrets del planeta abans de la crisi del COVID 19, i que,
no obstant, en la desescalada, alguns semblen mirar com si es pogués restablir.
La nostra vol ser una aportació en aquesta necessària
direcció de canvi,
que reconeix les inèrcies culturals que ressonen amb el vell, i voldria activar la imaginació i sumar energies per un horitzó més just, esperançador i sostenible.
Des d'aquest enllaç t'hi pots adherir.
NATIVA.CAT
MANIFEST
La proposta d’una
Renda Bàsica Universal (RBU) no és nova
i ha estat reivindicada com una política pública clau a favor de la
justícia social i la redistribució de la riquesa. No es tracta d’una proposta
idíl·lica, sinó que es fonamenta en una tradició política, filosòfica i
econòmica que avala la seva viabilitat i sostenibilitat.
El que fa temps
semblava una utopia, avui en dia és una mesura imprescindible
que cada vegada compta amb més partidaris. A nivell internacional, les
propostes a favor de la RBU tenen més de quatre dècades d’història, i són
diverses les experiències que s’han impulsat arreu. A Catalunya, els debats
sorgeixen a partir dels anys 90 i 2000 i, entre d’altres, destaca el treball de
la Xarxa Renda Bàsica.
En aquesta línia,
durant les darreres setmanes, algunes veus del món de la cultura s’han
posicionat a favor de la implantació de la RBU com un mecanisme de justícia
social i, alhora, per revertir la precarietat del sector a través del
manifest “Gent que treballa en cultura,
per una renda bàsica universal i incondicional”. Les persones que
treballem en l’àmbit social, educatiu i comunitari ens sumem a aquesta
reivindicació des d’una mirada pròpia centrada en els impactes en les
polítiques socials d’avui i del futur més immediat.
Així mateix, aquests
darrers dies s’ha aprovat l’Ingrés Mínim Vital (IMV),
una mesura que s’impulsa com a estratègia de reducció de la pobresa que
suposa un pas més en les polítiques de garantia d’ingressos. Es tracta d’una
nova prestació que se suma a les ja existents, tot i que permet complementar-se
amb altres ingressos establint un llindar, i que és progressiva segons els
membres de la unitat de convivència. Tanmateix, l’IMV afegeix una nova
prestació i tramitació a un sistema de protecció social ja de per si complex i
burocratitzat i, alhora, exclou persones en situació administrativa irregular i
persones amb discapacitat.
No obstant això,
més enllà de l’aprovació d’una nova mesura/prestació que aporta ingressos,
cal anar més enllà en la concepció de polítiques que avancin de la necessitat
al dret i posin el focus en la redistribució justa de la riquesa des de la
universalitat i la incondicionalitat.
La RBU significa garantir la vida. No és poca cosa. El sistema sanitari
públic vetlla per la vida com a organisme biològic, però la vida té
inequívocament una dimensió material, personal i relacional. La instauració d’una
RBU té conseqüències en cadascuna d’aquestes dimensions.
Fins ara, el sistema
capitalista ha configurat
un model de societat basat en el mercat (de treball) i en l’adquisició d’un
salari. El treball assalariat és la via a través de la qual les classes
treballadores han obtingut els recursos materials per «guanyar-se» la vida.
Però, en molts casos, no es tracta d’una elecció, sinó d’una coacció, ja que
moltes persones renunciarien a la seva feina actual en cas de no dependre d’un
salari per satisfer les necessitats bàsiques.
El treball assalariat és l’eix vertebrador del conjunt de relacions
socials, imaginaris, projectes de vida, sistema educatiu, valors, i també de
les possibilitats reals de subsistència. Sobre la base del treball remunerat es
defineix la riquesa, la pobresa, l’explotació, la precarietat, l’exclusió,
etc.
En les societats
actuals,
la reducció efectiva del nombre de llocs de treball, la precarització i les
formes contemporànies d’explotació laboral, així com els riscos de l’automatització,
fan que el treball assalariat hagi deixat de ser l’eix d’inclusió per
excel·lència i el sostenidor de les vides materials de les persones. Només cal
veure les xifres d’atur, d’eventualitat i de treballadors i treballadores
pobres. Les implicacions del context derivat de la crisi de la COVID-19 ho
estan fent encara més evident. La RBU és una oportunitat per desvincular el
treball com a vector fonamental per a la inclusió social.
Reinventar la
concepció i el valor del treball,
així com augmentar la capacitat negociadora de les condicions del treball
assalariat, són dos canvis importants que planteja la RBU. Així mateix, altres
oportunitats són afavorir el desenvolupament de formes de treball cooperatiu,
d’organització comunitària, de pressió social i política, de cura col·lectiva,
des de la interdependència.
Alhora, no concebem la
RBU com la solució definitiva.
De fet, no té sentit si no
s’acompanya de polítiques públiques que reforcin el conjunt de les polítiques
socials: l’educació i la sanitat públiques i universals; la garantia d’un
habitatge digne (a través de la seva desmercantilització, la limitació de preus
del lloguer i l’ampliació del parc públic); l’emergència climàtica i la
transició ecològica, i, en definitiva, una major intervenció democràtica dels
sistemes de producció i reproducció social.
La RBU es fonamenta en la lògica del dret i la justícia social, no del
mereixement. Això implica reconèixer les persones com a subjectes d’un dret
universal i no pas com a subsidiàries dels recursos públics. Aquesta
universalitat inclou el conjunt de la ciutadania que resideix efectivament en
el territori, més enllà de consideracions administratives com l’autorització de
residència exigida per a les persones migrades. La RBU dignifica i garanteix la
vida per ella mateixa.
La RBU elimina la multiplicitat de subsidis condicionats,
prestacions, ajuts i beques,que s’han mostrat insuficients per resoldre les necessitats de la població
i que, a més, conformen un laberint burocràtic tant per a les persones ateses
com per als i les professionals, que acaben exercint una funció de control dels
usuaris i seguiment de procediments i tràmits burocràtics. Una política pública
que estigmatitza les persones i dificulta (quan no impedeix) i menysté la tasca
professional. Cal canviar la mirada de les persones ateses als serveis socials:
conèixer altres aspectes de la seva vida i superar la imatge de «demandant».
Tot plegat facilita una mirada integral i apreciativa.
La RBU transforma
d’arrel els recursos i els serveis socials,
aprimant les estructures
administratives i de gestió i deixant enrere una relació estrictament basada en
les necessitats materials. Tot plegat implica situar en el centre de la seva
acció relacions més democràtiques i basades en la voluntarietat.
La RBU reforça que els
serveis d’atenció social,
socioeducatius i comunitaris es focalitzin en tasques fins ara secundàries,
ja que la pressió assistencial provoca una preeminència de les intervencions
burocràtiques. D’aquesta manera es potenciarien dinàmiques de treball i
recursos basats en el desenvolupament de la vida, en la prevenció i promoció,
en l’atenció especialitzada, en l’acció grupal i col·lectiva, en la relació amb
l’entorn i en l’acció comunitària.
La RBU redueix els
prejudicis entre veïns i veïnes,
evitant que sorgeixin conflictes i rumors respecte als mèrits, els criteris
de concessió de beques, ajuts, prestacions… Amb la RBU tothom parteix d’una
renda que iguala i dignifica, de manera que genera una presa de consciència de
les possibilitats individuals i una consciència col·lectiva de les
possibilitats de l’acció amb la comunitat.
Alguns beneficis de la introducció de la
RBU són:
Augmenta la confiança en el propi futur i en la capacitat per transformar-lo,
així com vers la resta de persones i institucions. La RBU és
una oportunitat d’autodeterminació: de poder decidir sobre el propi itinerari
de vida, especialment en relació amb el treball assalariat («el treball
lliurement escollit»), però també en altres formes de treball no remunerat (com
el voluntariat, els treballs de cures, etc.).
Millora la percepció
sobre els ingressos i el benestar econòmic de les persones,
fet que dona tranquil·litat per no estar subjecte a les condicions, als
requisits, a la correcta realització del tràmit, etc.
Possibilita temps,
espai mental i confiança vital
per poder participar de forma proactiva d’iniciatives col·lectives
d’autoorganització, de cooperació, que enforteixen les xarxes i els lligams de
les persones amb la seva comunitat i contribueixen a generar canvis en el seu
entorn més proper. Des de la urgència i les necessitats materials bàsiques no
cobertes, és més difícil implicar-se i participar.
En definitiva, la RBU vol dir fer una política pública per garantir el dret a la vida
i els mínims vitals materials.
Una política que, alhora, obre moltes possibilitats en altres dimensions de la vida on actuem els i les professionals de la intervenció social i educativa.
DES DE L'ENLLAÇ ET POTS ADHERIR AL MANIFEST
La teva adhesió dona força al projecte.
-.jpg)
-.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada